No fa ni tres anys vaig escriure en aquest mateix diari a propòsit del primer acte del que després acabaria sent Sumar. Llavors es presentava com a Otras políticas i la poc creïble coartada d'una trobada a València sobre la feminització de la política; un sarau al qual ja no van convidar ni a Irene Montero ni a Ione Belarra, que llavors eren encara ministres, però sí a la portaveu de l'oposició en l'Assemblea de Ceuta. De les protagonistes reals de l'acte i aquell espai polític emergent, només Mónica García, avui Ministra de Sanitat, sembla tenir algun futur polític per davant. A Mónica Oltra ja sabem el que li va passar. Ada Colau llanguix en l'oposició a Barcelona, sense un rol clar; i ahir mateix Yolanda Díaz, que fa un any definia Sumar com un projecte a una dècada vista, va abandonar el seu càrrec orgànic. Sic transit gloria mundi.
En aquell article parlava del xoc entre aquest com després hem vist fugaç avatar de la gauche divine amb l'incipient descontentament social per la inflació, concretament dels transportistes que havien anat a protestar a la porta de l'acte; l'eclosió d'un malestar que, vista l'experiència comparada europea, tenia molts números d'acabar rentabilitzant l'extrema dreta. El que ha passat des d'aleshores en bona part de la Unió Europea s'ha mogut en aquesta direcció: una dreta radical amb un discurs tan agressiu com fresc ha sabut mimetitzar-se en les lluites socials i combinar el malestar amb l'austeritat, els tractats de lliure comerç o la inflació galopant amb la seua pròpia agenda sobre el feminisme, la immigració i la seguretat ciutadana. L'aparició d'Aliança Catalana i Se Acabó La Fiesta en els últims comicis catalans i europeus ha aportat finalment un estil ultradretà hom*ologable internacionalment: amb llenguatge directe, temàtiques i perfils de lideratge sociològicament diferents de les elits tradicionals espanyoles, capaços de fer forat a l'abstencionisme i altres espais polítics. És a dir, tot el que Vox no ha aconseguit ser fins ara.
Els sabuts opinòlegs d'una certa edat que han coincidit a menysprear els 800.000 vots d'Alvise com un cas de friquisme comparable a Ruiz Mateos ignoren el fet que aquest es va presentar justament en el punt àlgid de la seua popularitat i coneixement ciutadà; en el cas del líder de SALF és just al revés, i és arran del seu èxit electoral que la seua exposició en mitjans tradicionals que fins ara l'havien ignorat s'ha multiplicat exponencialment. Alvise no ha amagat que el seu objectiu són les eleccions generals; i el cert és que amb els números de les europees en províncies poblades que reparteixen molts escons -Madrid, València, Alacant, Màlaga, Sevilla, etc.- podria assegurar la presència en el Congrés d'un grup parlamentari petit però sorollós. I això només seria el principi.
L'esquerra realment existent en el seu divan de debats existencials pot ignorar-los com a representants del masclisme i el passat -com van fer els seguidors del proto-Sumar en 2021- o compartir a Internet estadístiques sobre ocupació i creixement del PIB atribuint el malestar social a la desinformació -l'enfocament preferit de PRISA i el PSOE. Existeix una tercera possibilitat, que és la que intentaré esbossar: en el context dels debats de l'enèsima refundació de l'esquerra, podem aprendre alguna cosa de l'auge de la nova extrema dreta, més enllà del rebuig que ens produeix? I en homenatge a totes i tots els que creuen que això ho arregla l'educació, ho he dividit en cinc còmodes lliçons.
Primera: Show me the money. És un debat clàssic de l'esquerra el de la relació entre partit* i mitjans de comunicació, però, tot i la gran quantitat de polítics de tot espectre que provenen de o han acabat exercint el periodisme, el debat ha quedat un poc anquilosat en categories del passat. A l'esquerra s'ha tendit a assumir que els diferents opinadors de dreta estan al servei del PP i de Vox. El cas més influent d'entre ells, Federico Jiménez Losantos, que té la seua pròpia agenda i és capaç de marcar límits al PP, seria un bon contraexemple avançat al seu temps: va abandonar la cadena COPE i va fundar la seua pròpia ràdio, la qual cosa li ha donat molta més independència editorial que la que tenia en el seu moment. I molt al contrari del que pensaven els seus il·lusos enterradors en la Conferència Episcopal, la seua influència en l'àmbit de la dreta no ha anat a menys, sinó a més.
Alvise, com Javier Negre, Un Tío Blanco Hetero, Cristina Seguí o Juan Ramón Rallo són exemples del mateix, adaptats als codis d'internet i que funcionen i es financen a través de la seua pròpia comunitat de seguidors. Encara que la propaganda de les paguetes i els tripijocs de les administracions públiques del PP i Vox té recorregut fins a cert punt, no explica tota la fotografia. Alvise, per exemple, té obert un Patreon -amb més de 600 donants recurrents- i té fixat en el seu canal de Telegram el seu compte bancari i de Bizum per a rebre donacions. En el context de la crisi del negoci tradicional de la premsa, marcada per la publicitat institucional i els esdeveniments d'empresa, això dona a aquests perfils una gran independència i capacitat de maniobra que no tenen els grans mitjans. La gran majoria dels seus equivalents progressistes viuen de les seues col·laboracions en ràdios i televisions convencionals, cosa que els porta a discursos molt més complaents i limita seriosament la seua independència; i no tenen una activitat comparable en xarxes socials. Hi ha poques o quasi cap excepció: Canal Red, és en essència un òrgan de partit i Iglesias exerceix -i cobra com- tertulià en diversos mitjans convencionals; l'únic cas hom*ologable als opinadors de la dreta a dia de hui seria Facu Díaz i el seu canal de Twitch.
Segona: Comunitat. Encara que Alvise té comptes en quasi totes les plataformes i xarxes socials digitals, el plat fort és el seu canal de Telegram, que té més de 520.000 subscriptors, prop dels 640.000 que té Donald Trump. Vox, el seu més directe competidor en el Telegram polític espanyol, amb prou faenes passa de 44.000; Podemos, el següent, uns 20.000. Gràcies al jutge Pedraz ja sabem que en Telegram no hi ha gairebé traves al contingut que es pot publicar, i que és molt difícil de controlar per part dels governs, per la densa xarxa de servidors proxy que garanteixen l'accés. La comunitat es va moure allí pels riscos que comportava el compte de Twitter/X del seu creador -que li han tancat diverses vegades- i va demostrar ser un encert, convertint-se en el principal espai de difusió del seu creador.
A diferència dels partit* o els mitjans tradicionals -fins i tot dels que tenen una comunitat activa de subscriptors de pagament- i que el volum de publicacions i activitat suggereix un treball d'equip i no individual, l'estètica del canal d'Alvise està molt treballada per a donar sensació d'improvisat, contracultural i donar molt protagonisme a la comunitat, als membres de la qual denomina “esquirols”.
En el canal de Telegram totes les publicacions tenen disponibles les reaccions i es poden comentar lliurement. I, bé siga ell mateix a partir de missatges programats -Telegram dona molta facilitat per a això- o un esforç de la gent que té contractada, hi ha activitat durant pràcticament tot el dia i la nit. No paren d'aparéixer informacions que semblen d'urgència -sempre hi ha un to d'ansietat, s'arriba tard a salvar Espanya-, planteja reptes als seus seguidors, els demana informació sobre temes o persones concretes, que facen fotos, que esperen algun càrrec en l'aeroport o a la porta de casa seua. A estones recorda més a Jijantes, el canal de Twitch de Gerard Romero amb els seus subscriptors perseguint futbolistes i directius pel carrer, que a un mitjà o una plataforma política. És més: a part del canal en si hi ha tota una comunitat amateur, el més destacat de la qual és un xat de Telegram amb més de 60.000 persones parlant constantment sobre Alvise, els continguts i el seu canal i ara, els de la seua agrupació d'electors.
Comparen amb les condicions d'accés de la comunitat d'un mitjà o ja no diguem d'un partit d'esquerres: tot absolutament jerarquitzat, la comunicació i les xarxes socials en mans de periodistes professionals o alliberats; i la interacció, per descomptat, es redueix a comentaris moderats, una versió digital de les velles cartes al director.
Tercera: actes. Alvise dona molta importància als actes, que encara que acuradament planificats tenen la mateixa estètica keep it cutre que la seua comunicació digital. Assumint que en la societat fragmentada actual la majoria de la comunicació és en línia i els actes presencials són per a convençuts, Se Acabó La Fiesta entén els seus actes com “quedades” de la comunitat construïda en les xarxes, una experiència de desvirtualització per a fer amics en una època marcada per la soledat no buscada. A més de reforçar el seu relat de persones senzilles lluitant amb pocs mitjans contra les elits globalistes, les quedades serveixen per a qüestions pràctiques com repartir les paperetes de vot; el tipus d'activitat que els partit* tradicionals reserven al mailing pagat.
Comparem amb el clàssic míting, el congrés o el podcast en directe del mitjà afí de caràcter progressista: l'assistent està en una cadira en un paper passiu, sense cap rol reservat ni accés al micròfon mentre els professionals a sou s'encarreguen de la producció de l'acte. En el poc probable cas que s'arribe sense conéixer ningú... quines facilitats se'ls donen per a construir afinitats personals i polítiques allà?
Quarta: unitat vs creixement. Les dades del CIS apunten que, encara que la majoria dels votants de SALF venen de Vox i el PP, fins a un 40% dels votants de la nova formació ve directament de l'abstenció. Mentre l'esquerra es passa la vida en el fetitxe de la unitat i la reconciliació familiar -reconciliar-se amb Podemos abans que amb la gent que s'ha anat a l'abstenció- la dreta és capaç d'ampliar espais mirant on no mira ningú: com dèiem abans, entre la gent aïllada que té una demanda de comunitat i donar sentit a la seua existència. Aquesta independència econòmica i estratègica permet explorar nous caladors socials, experimentar amb tipus de discurs i introduir noves qüestions en el debat públic -el que es diu “moure la finestra d'Overton”, és a dir, allò del que es parla en l'esfera pública. Alvise explora temàtiques fora de l'agenda de la dreta tradicional espanyola: la seguretat ciutadana carcerària a l'estil Bukele, les conspiracions a l'estil QAnon o la islamofòbia, tres temes absents o amb poc protagonisme en el discurs de PP i Vox. L'activisme de carrer i mediàtic d'ultradreta ja ha aconseguit canviar l'orientació del PP de Feijóo cap a un to més bel·ligerant i agressiu, així com dissipar el risc de pacte amb els nacionalistes moderats, que diluiria el protagonisme del seu espai; ara, també ha acabat amb el seu somni de reunificar l'espai a la seua dreta a curt i mitjà termini.
És paradoxal que en el camp de l'esquerra siga just al revés: tots i cadascun dels partit* suposadament més radicals o a l'esquerra del PSOE exhibeixen una gran retòrica de responsabilitat per a parar l'extrema dreta i manteniment del Govern, mentre és el PSOE el que confronta amb to agressiu i planteja les eleccions en termes plebiscitaris de broc gros.
Cinquè: populisme o governisme. Alvise manté un to molt agressiu, que recorda al de Milei, quant a la casta política, la corrupció i la limitació de sous i despesa pública en la matèria; recorda molt, encara que en versió histriònica, a aquell “¿Cuando fue la última vez que votaste con ilusión?” del Podemos de 2014 en què un jove Pablo Iglesias es presentava com aire fresc enfront de gent del PP i PSOE que portava tota la vida entre política professional i portes giratòries. Hui per a l'esquerra ja no la il·lusió sinó tota emoció té mala premsa i és el territori de l'extrema dreta; el seu territori és la il·lustració, les polítiques públiques i la gestió administrativa; encara que continuen en peu el 135 de la Constitució, la Llei d'Estabilitat Pressupostària i no haja canviat el finançament autonòmic ni municipal.
Alvise ha vist el forat: Vox ha perdut impuls entrant a governar en autonomies i ajuntaments amb competències molt menors; el desequilibri entre discurs i resultats comença a generar cert desencant en el seu electorat, veurem què passa ara amb una tercera força en litigi. Potser ha aprés o aprendrà de Giorgia Meloni que no entrar en governs com a soci menor a tota costa i semblar que tens alguna cosa semblant a principis -o fer-ho cínicament per a diferenciar el teu producte dels teus competidors directes- pot tenir premi. El que és cert és que la qüestió antipolítica, més que present en la societat a la qual un escolte una conversa en el bar, en un grup d'amics o un dinar familiar, no ha desaparegut i ningú més l'aprofita, immersos com estan en una deriva ultrainstitucional.
Mentrestant, en l'esquerra aquest debat no apareix ni se l'espera. Els pactes de govern amb el PSOE exercint com a soci menor han portat a la companyia abans denominada “espai confederal” als seus pitjors resultats des de 2008, en caiguda lliure elecció rere elecció, però ningú es planteja, encara en el cas de voler continuar apuntalant a Pedro Sánchez amb el PSOE i ja amb alguns anys d'experiència a les esquenes, si s'aconsegueixen més coses des de dins o des de fora del Govern. La major pujada del salari mínim es va aconseguir amb Podemos com a soci extern. Ni tan sols el Podemos d'avui, expulsat d'aquest Govern a puntellons, no té una altra aspiració -i no ho amaguen- que tornar a tenir ministres amb carteres menors.
Potser fóra un debat pertinent, encara que calga enfrontar el tabú de sacrificar els sous d'un parell de dotzenes d'estreles del progressisme: l'equilibri entre el que s'aconsegueix dins amb ministeris sense pressupost, i l'erm que es deixa fora, amb tot el camp lliure per a aventurers com Alvise.
